Wandern de Pep Domènech

juny

Wandern de Pep Domènech

Exposició escultòrica

—
Del 2 al 30 de juny de 2016
Col·legi d'Aparelladors d'Osona

Juny

DL	DM	DC	DJ	DV	DS	DG
		1	2	3	4	5
6	7	8	9	10	11	12
13	14	15	16	17	18	19
20	21	22	23	24	25	26
27	28	29	30

Wandern

“Del serrín a la Luna”

És el que té caminar. Fa uns quants dies tot anant cap a una ermita amb el meu company de caminades, li vaig dir que estava pensant títols per a les obres d’una exposició. La veritat és que aquest tema em rebenta. Li vaig fer el comentari que, dies abans, m’havia passat pel cap titular el conjunt d’una exposició “Del serrín a la Luna”, en referència al que havíem escoltat molt sovint, jo i d’altres, evidentment a l’escola “dels Hermanos”, “teneis la cabeza llena de serrín, o estáis en la Luna”. I això si estaves de sort i no es personalitzava la frase posant al davant el teu cognom, cosa que freqüentment passava.

Com era d’esperar, perquè me’l conec, la idea no li va semblar malament, però ja no vam poder parar de dir “estruçades”, ( a lo Tip i Coll ) recordant altres “perles” amb les quals ens obsequiaven, amb tot l’afecte del que n’eren capaços, com cabeza de chorlito, alcornoque, etc. Va ser una estona de molta riallera i tots sabem que això és bo per a la salut. Hi ha gent que paga per una sessió de riure. És el que té caminar.

A vegades, caminant, poses el cervell en pilot automàtic, relaxes la ment i si estàs de sort i no se’t fica al cap algun tros de cançó que vas repetint sense parar, pots anar descobrint pensaments diversos i reflexions sobre tu mateix, sobre el món que ens ha tocat viure, sobre el viure i com viure.

Altres vegades la sensibilitat et fa veure formes i composicions de la natura per on vas passant, mires un arbre, agafes una pedra que t’ha cridat l’atenció perquè te una forma o una textura suggeridora, i sovint, si et sembla molt interessant, la trasteges fins a casa. Quan tinc un dia d’aquests el company ja tremola, sap que acabarà amb alguna fusta o pedra a la motxilla.

Una vegada vaig alliberar un tros d’arrel d’arbre que el mar havia modelat i posteriorment encanastrat al mig de dues capes dels estrats d’una cinglera a tocar de l’aigua. De la tornada fins el cotxe que quedava una mica lluny, em van quedar els braços destrossats per el pes de l’arrel xopa d’aigua. Va valer la pena. És el que té caminar...i fer escultures.

Pep Domènech